“MARÍA”
Al clarejar, Eric va carregar la seua mochila i es va anar, era una situació que no podía soportar, feía asaltar del seu rostre flames de foc pasió d’ón la
tia provenía, sí como el la de un diapasón…
Quan ella desitje asentarse amb algú, amb quí lo hará?. Eric te esta clase de pensaments avanç d’ agafar un tren que el portará amb destí a ninguna part.
No puc parlarte de eixe tema,“els este”, i en la historia, sin embargo tu estaves acostumada a ser la niña que ja no eres sense presentir les llums i els flashes. Eren les dos i el sol del matí pegava fort… ja no el recorde mòlt bé, com el recordes tú?,…
Sols recorde que erem molt jovens i a mí per lo menys me frustrava mólt la idea de fer també alguna cosa que em reportara, de una vegada per totes, alguns beneficis, …amb tú o asoles,… i crec que tal volta a tu no el digué ben clar el que jo volía, no en arrivé a temps, el més important, mira que oblidar se’m aquest…
Que t’ estimava, i a pesar de tot el trajín que ens suposà les opinions inconcluents dels companys i de les families, crec que vam ser masa jovens, i el temps, intempestuós, que pasà amb tú durant el treball, no era jo, no el de ara ni el d’avanç, quan ens coneguerem, solament era un adolescent consentit més fins al coll de problemes…
I jo no lo soportava, i mòlt avanç, avanç d’avanç, no lo soportava, no li donava importància, no volía vorete ficada allí també, allí els dos… Per entonces i tras aquestos tres anys tan extranys, de contínua espera, encara no va conseguir romper del tot la burbuja assasina de aquest mal somni, i al record sentía la llágrima calar dins, i día tras día, el vaig anar superant- ho tot.
No mòlt tard, arrivà coincidint amb les vostres notícies, una suau tempesta de salvatje liberació, després d’haver-ho fet tot amb vosaltres.
Just quan van tomar aquella maldita decisió, després d’haver-ho preparat aquells tot, també després d’haver viscut els millors anys amb vosaltres, després ens separaren… i tots així de separats, de segur continuavem no sent conscients del perill que continuava al voltant de nosaltres, sense saber-ho del tot...
Hi vaig baixar fins la platja i en el barco de aquests últims anys, amb el padeciment haver vist els anys pasar, sense adonarnos, els més bonics, de l’espai físic i temporal, i de tot el perimetre. Creec que s’ens estava oblidant quins erem i d’ón veníem, encara que ho hagueren pogut seguir visquen tú i jo, tan feliços… - Pasar…
I la nostra realitat?… i padeixer, anaven tan alocadament per qualsevol joc, pasant-nos per el forro “el meridià del amor”, la primera regla, i tindre forçes suficients per a continuar sense saber que ha sigut de tu i dels altres, sense voler tindre ja res que vore amb tot astó.
I després d’haver-ho tindre-ho tot, i en el meu cos se acogía i se acoge encara tot aquell perillós amor. En el meu cas també eren les llums, però també els treballs tan bruts de La Companyia. I en el més absolut silenci, ja fora de tot allò, amb tú o sense tú, tot serà per tornar a ser, tal volta, el chic d’avanç....
Solament vaig pedir una cosa… Imagina que em donarem el aire, per el que em fet tant i tant i que poguerem tornar com avanç, sense tindre mai res a vore amb aquest dels últims anys.
Bè, però avui, després d’haverme vist despullat de tu, pareix que definitivament, sanament sería al mirar, un egoísta més, un amaneixer, fumant-se fins els dits aquesta nit de prematura primavera, sentint-lo tot, sense tú. De tant calor i amb la brisa, així si que es sent el cos, i el cap, i tot torna poc a poc a la normalitat, en el silenci, en cada batec, a les pupiles, al record, al cel, a les mans, al pit… i les hores en la nit a soles, sense poder dormir, a vegades inquiet i confús per seguir creient en la seguretat al dolor que ens produix tot astó, però en el fons tranquìl i pacient, per confiar tant i tant en vosaltres. En n’hi ha reservat, de segur, encara per a nosaltres, un món sanser al tornar a la realitat…
…Com a mòlt, el “estertor” de música i la última flama de tabaco amb permís, sense rechistar i sense ningú cerca, consentits perque hui per ahir, hui per hui, continuem sent els mateixos, allà on ens trobém, i s’obría ara, davant meu, tot un horizonte, amb tota la seua suavetat de contornos, amb totes les noves oportunitats del món…
– Però ara tindras que esperar, si es que de veritat vols aquest, i ficaras el cap per vore si eres capaç i al arrivar el día sabras, tot l’esforç que ha costat per a nosaltres, prendre aquesta decisió i moure els papers per a que tú aconseguires quedarte açí, aleshores, valoral …
-…I a més, no intentaras mai canviar tot el que has aconseguit al elegir, hambrient, per estar amb la teua companyera...
- Però sense saber res de ella i dels altres, astó es convertix en un infern. Ón es troba ella?, diguem- lo per favor, per el amor de Deu diguem-lo…
Al barco (Cinc anys després)
Qué es disfraça a vegades de pena i de dolor?... I sí que seguéix encara eixe no se què, que ens ve de vegades, presentintnos, i acontinua pintant-nos al cos els dits, aón quedaren els díes de gran sol?, i acontinúa al relotje contant amb el meu treball que tinc açí i tot val la pena i al mateix temps que vosaltres doneu totes les voltes del mòn per qualsevol lloc, tots els altres ens recordem de tu i dels altres, i al meu interior, bate el seu cor al mateix temps, i al mateix temps també, sent com ella, a lo lluny s’estremix i tremola i també es riu amb nosaltres, sanament, com avanç, no sé fins aón arrivará tan sentida pal-lidesa, aquest rostre tan desitjat, eixos gestos tan de ella i es fica dins al sentiment, i aquest ens acompanya sempre, el pasadis dels somnis i el paradís, el que hui coneixem com algo així com el que ja forma part de nosaltres ara, de tot l’amor que portem sense saber-ho per allà on anem, i evolucionem, de segur favorablement, perque en el fons del nostre cor sabem que acontinuem amb la vida, al haver vist com uns altres no tants afortunats com nosaltres, moriren en un excés d’amor.
El paisatje salí, amb tota la llum d’avanç, alliad de nosaltres, inmóvils, però álgids, per ser tot de nou altra vegada, i al anar a la mar, amb tots els nous colors de la nova primavera, coses que pensar, peixos de colors que es perden als ulls, i darrere d’uns cuants milions de persones, naixes de nou tu, i entre records, el poguem vore-ho tot, és ara tot mòlt més clar, i amb la brisa, els pensaments també continúen al aplegar a port. I en uns altres casos serán solament paranoies i obsesions, restos de tu i de “tot alló”, que al final resultém ser bons i qualsevol moment es fa necessàri per a nosaltres, i ja que part de tot el bó l’en viscut ja, açí ara volem viure mòlt més de lo més i permaneguem més forts si cau cada día, i ens plena de vida qualsevol gest nostre damunt d’un montó de fem nuclear.
De sanes tan nostres, amb ningú més que amb algú dels nostres al nostre costat, per dir-nos totes les coses, també poguent adonarnos, aportem, hi ha de segur algo més al que ja hi ha, que no es veu, i sense adonarnos de com resulta tot al arrivar, entrem en el influxe i algú de nou grita fort i diu, com un mestre al que volem i respetem, “xarxies al teu curso”, per eixir tots els díes a faenar, de idènti-ca forma, una nova vegada més…
Però nosaltres ja havíen baixat i aleshores també havíem, a lo millor, canviat, i després del treball, ens veiem, ficats de ple, en tot el mogolló, i tot ens espera de nou, palpitant a la nostra ciutat, i cada nova vegada que pasava, el tornàvem a absorbir de nou tot, d’ una manera mòlt més clara i mòlt més alucinatoria… Extranyament, en algun moment del día, era com si habíem estat altra vegada junts i havíen parlat, hauríen de seguir per tot arreu envoltantnos en tot, amb els altres, sense que ningú de tots ells sapiereguen mòlt bé el que havía ocorregut, el que va ser malo per a nosaltres, i el que, per que sí, i perque es decidira, haría qualsevol de nosaltres, de nou. -Envoltarnos a nosaltres dos i ens recordeu sempre, pediríen els amants en mitj, en mitj d’un amor més tempestuós.
I al pasar calamitats i penars, cadascú al seu lloc, en qualsevol cas, també sentim tot el dolor de el que es va, sense ferir, sense preguntar, sense deixar de tindre i elegir. Del día fins la nit, sense comprendre-ho tot molt bé, o sense haguent aprofitat bé, tal volta no en el nostre cas, però nosaltres, nosaltres els d’ ells, de veritat seguiríem ahí i el representaríem tot amb els nostres propis rostres, tot el que va ser, el d’ahir, i al comprendre astò, algo o algú es posaría per dins content i tiraría, ben sà, cap en davant, i també el plorar de fantasmes i d’ánimes, que quan fa picat, ens valdríen, i per dins, sorprendentment, exploten per a fora en mil llums, tots els colors de tots els racos d’ allà on estigueren i tot el que sentíren, ens servirá i amb tots els peixos, navegar, navegar desde on ens trobem, arrivant per fí el día en que, els mateixos i els nous, de nou es trobaren, allà on els trobàrem per última vegada, arrivant puntuals amb el temps, de nou, allà on ens trobarém…
El fill
Decrepit i sense rostre em vaig acostar fins la platja, i entre els restos i els rastres de mirades vostres, recordava i entre altres tants records més, creec que, de fins lo lluny, resplandeíem com a refleixos, que ens havíem clavat, minuts avanç, dins el cotxe, en la música i amb el meu amic. Ara, em trobava millor. Els milagros perduts entre els olors i entre tants que som, i en la multitúd, clandestinament, amb la música que seguía de fons, ja era al calader a la hora de la subasta…
Baixava a la vora del mar, quan tenía un rato lliure, per poder vore-te i parlar un moment amb tú i desde el varader hi veíem tots els baixells del port esportiu, una pasada… I la brisa,… la brisa al mateix temps, acariciant-nos la cara i un cigarret que solament el pedía. Vaig poder aconseguir ser així, i per la cara també, continuavem tenint-lo tot açí i se’n recordava. Aplegaven prompte els bons records junt als demés companys. Els pensaments, les paraules i els nostres cosos i tot, i en cada punt d’inflexió, en cada vértice i en cada calada, l’amant de la seua amada també se’n recordava i també per el cap es pasava el cine, les festes i el futbòl i també l’arròs de calder que tan bò aquests solíen fer, i el que poguera pensar, en qualsevol moment del día, ja era el mateix que pensava qualsevol mamarratxo d’aquestos, i també contava…
Apresurat i atontat jo, per tal de retomar el love d’avanç, que ja estava, buscava alguna rosa i trobava’m també a unes altras que em parlaben, em salutaven i s’alegraven de vóreme, per a dins i a l’esquena com quan toca mariners a la faena. Em trobaba al mateix joc, i altra vegada em veía quedar amb tú de nou, i tanmateix, amb el teu record…
… I sense voler trobar-te, uns altres líos ja, i a totes llums, sense ser com avanç encara, creía que faltava un món sanser, però inconscientment anava trobantme jo també, i de sobte, un bon día, també em vaig trobar amb aquest nou treball, i en vaig dir apresuradament, que tal volta sí que t’ha anava a poder trobar açí. Ja, era només un pressentiment, però, sense voler, em deía: sense prises, però sense pauses que tot se’n va… - Tonto que encara queda “pa rato”…
Sense dubte un món entrefigurat entre tú i jo i aleshores jo fumant i fumant de la ansietat i l’ emoció, i pensaba que et tenía,… Sense presentir un día, entrará despaiet, deía,… Lúcid i tranquìl romandríen al port i a quadres, amb unes poques de piles renovades al menys. - Que atjuden tonto, que guanyes el treball per haver permanegut tot el temps despert, surant al ventre. Recorda, entra en la visió poc a poc, les pupiles, mira a qualsevol punt i enfoca…
…Un susurre en la brisa… ”Una secreta nova misió, de la Nostra, interior, un teniu remei, un nou veler, una nova oportunitat” …
La platja
La senyora Prudència isc del poble per a visitar al noi tras la mort del seu pare. Ésta, mòlt afligida i afectada es sent trista en el barco que condueix a la ciutat…
Toquen campanes, toquen a mort… Em vaig decidir a provar perque tot era ja, merda, i encara “es clava”. Escapen de les mans en “intre” o en “space”, però no sols era anar de cul i asoles i així tan temprano encara de pavos, però es que tot era un vórete i un no tornar a vórete…
Una veu greu, provinent de l’interior crida, Eric tanca el bec, ja hauríes d’haver entrat, no em faces perdre més de temps.
- Despai, despai, despaiet, amb calma,… sentir,… desde el espai,… desde el paisatje,… desde els colors,… desde els sentits,… desde el cor,… era ella de nou…
Quan es disposa a entrar dins el despatxo, on espera Salazar, algú diu: - Els meus porcs tenen més cervell que tú, cap de suro!. – Pareix que algú vol tindre problemes. – Pensa Eric. – A vore amic, saps amb quí estas parlant?, creec que no, veritat?
- Sí acomençe a adonarme per aón van els tirs.
Disfruta de les festes de Setmana Santa amic, ara no és el moment de que astò ocórrega. – Contesta Salazar amb el seu estil propi e inconfundible.
Després d’haver fet noves amistats, Eric entra al despatxo on espera tío Salazar impacient. Al seu costat està ella, desvordant bellesa, he de reconeixer… un que me apresuraven paraules, que María, amb la túnica, però… sempre Han mòlt… no sé si, amor és la paraula adecuada…
Patricia, una veu de fons envolta tot el “panger”, el ambient i els olors i Carlos ballant per tot l’espai fins les altures, per dret… - Está aón els llibres…
Noves sensacions en una neu de fum, i al meu voltant tot el panger… “els este”, alternative… - Pasa…
et vull fins al fi, una veu en el film, un filter, el soroll, Abe sort, Eric està molt… són pasarel, un estadista, independientement una de l’altra, independient la banda encara,
Comparsa, moltes sensacions juntes al moment en només un sol pensament. De fons s’escolta una cofradría, al cine acudía aquest matí tararellant una antiga cançó de Presley.
María Dos Prazeres, acudeix tots els díes al cementeri d’ Alacant per a ensenyar al noi el que deurà fer quan aquesta muera. Quan cree i després de morta en aquesta vida…
Després d’haver estat quasi una hora sobant al colage escoltant tot el que Bily va creure, comercialment va dir- me referent al nou lliurament, abstemia andava sola, sols tenía diners, birret i molta tela que eixir…
Desset ingleses mafiosos que es fan d’ór… - Fortuna?… La senyora Prudencia, i jo mateix, ens preguntàvem per qué havía de pasar algo així,…
Parlaven els dos, tranquilament pasejant, en estiu i en primavera…
I al cas també ficaven les nostres coses i repasarem tranquils el que hauríem de parlar. – Actuar. I coincidim els dos, ens donarem ánims i ens cridarem al móvil, inmediatament, al rato, puntuals sempre aquests, ens donaven l’ eixida, en l’aire. - Estem… (…) …- Regresem. Al hotel ja res de el que a sucedix aquestos dos meses importa… sí tot té un final…
…- Bona película tío. – Gràcies.
- La Companyía!, Han hagut de menjar fora. Merda!, no puc arrivar tard…
Al desembarcar, es vist ella amb una túnica rosada amb el cordó de San Francisco a la cintura i unes sandalies. A força de desventura, hi havía promedi en déficit…
A la vista de que no acudix a recogerla, ja que este era amic del seu fill, s’hospeda en un hotel de la platja on es trobaven desset inglesos dinant al menjaor… Partíem…
“Oh! mare, mírame, oh! pare, protegisme”, la Companyia tres anys després d’un altre proyecte, la producció d’un grup. Anava perseguint jo alguna poesía d’aquestas fins que ens trobe amb aquest nou treball, soc el chic d’avanç, creía que estava asoles i sense res a dir, pero no estaba asoles en aquest tot pesat transit, tenía la música, tants grups, las tenía a elles, els meues amigues, als meus amics, un món de ilusió i tots como conectant, era tot esa
vorágine, acomença la música que se que te excita, rojos labis de desconeguda fruta prohibida, “oh! mare, mírame, oh! pare, protégisme”, elegisc el foc però el blau, el foc també te blau, encara que en van donar un cambias un poc tonto, per el encarnat “els mecheros”, la carrera era llarga pero esque a mi m’ agrada una, pero esque tu no isques encara, ara estem parlant d’ Eric que permanegué en la estació lliántse uno, mentres espera… y el beso caía al alma, como cauen eixes tenues y sinceres llágrimes que quan afloren infinites nos purifiquen la cara, cosiendo amb hiles cristalines les pupiles…
Et vull donar un beso i no aplegue a port, vull una gota de eixe rocío que em va arrepentir el ríu, plata vieja resonant per tot arreu, no vull seguint trobant una historia que tal volta no exista, netejantme de dogmes i de creencies consigo trobar el fil de la conversació d’ anit. Era una situació incómoda per a Eric tenint un narrador tan incomode com jo. Patricia, de nou els aromas i els colors i Carlos ballant per tots els llocs… manifieste una certa tendendencia a expresar lo que sent o como el sent o lo que el meu cos experimenta, la presidenta del club de fans ens esperava a la fi del concert…
-Eric pregunten per tu, volen coneguerte.
- Vale digueule que pase Jou
- Diu que es polaca per part del seu marit i que vol feros una entrevista a la banda sansera.
- Vale digueule que pase Jou
- Hola,
(el camerí aparéix en escena, amb unes cortines púrpuras i les finestres obertes amb el ambient ben ventilat, vamos, amb els plata vieja clavantse una)
- Hola (diuen els plata vieja)
- No em puc creure que estiga açí amb vosaltres chics!
- Donç creure’l
- Eric tu eres el líder de la banda no? Qué significa para tu aixó?
- Com et crides?
- María
- María, mira María, una vegada em trobava asoles en ma casa y per no saber que fer invité a un amic dels bons, dels que preparen base, jo invité a uno d’eixos, donç preparamos base…
- I que es base?
- (Pareix una interrupció de com si estigueren chateant)…bona pregunta, donç la base es la coca pura pequenya, bueno, pues me vaig pillar un ceg que la “cuchara”es va quedar sense netejar en el fregader de ma casa i quan vingué ma mare al día seguent se’n va encontrar amb tot el marró i em va tirar de ma casa fins a hui que aquestos tios m’ acogiren…
- …Es bebiren el alcohol puro?
- Sí tíos
- Tot per no voler eixir d’allí…
- Que perros tíos no?
Recta flor, sople transformador, batec y despertar… tot astó pareixía apenas el coloque pero deteste que en els meus textes se puga confondre una historia entre diverses sustáncies. La Companyia cridá a María també per un asumpte del myspace… María torná a cridar…
Hi havíen pasat ja deu anys desde que Eric entrá en el món de les drogues, aquesto volía denominarlo en algú renglón…peró fa menys anys que coneix a María, pero aquesta fa pocs mesos que acava d’eixir d’una relació, pero es sent atraída per este, ja que este es el cantant d’una banda coneixida del moment, del ordinador a Paris, este es un moment efervescent que va poc a poc reconduíntnos fins aplegar a port que es on vull volar, volar…
primer concert
En el ritme de la primera estrofa en el que Manuel fa un fa me’n vaig equivocar i tanto dolor com ella, el pogueren notar, i en ese falsete quedaren cuants anys per a donar…
Amable contarla a ella també i ara es cuando Eric diu:- engantxat fort al meu coll i ara vallem eternament els dos… (referintse a María)
Ara, en aquesta situació qualsevol cosa valdría, romandría ser en un confín del país intermedio, sense drogues, “tot s’oblida al despertar una vegada més”, o aixó era el que li pasava a ells, a quí Phil? (apunta amb la cacharra) (arma) Ell va perseguint a la seua amada i ni que dir te que ens mantenen a raja, ens tenen al dedillo, per lo de avanç de la organització de la supuesta Companyía, tot es més, tot es letanía, en la que em recompongo veient la actuació, donç ese podía ser jo perfectamente deíen desde avall, pero la veu es la que es juga la vida junt al cos que es mantén en peu amb seues canilles tintineantes, com el últim rock de carretera dels héroes, i “hace tiempo” sonant al meu
cap desfent lo fet, y al teu rostre la grandesa que queda al cos d’un bon directe, tot la actuació, en vilo el teu cos, i el meu, mis ganas d’ anar a morir allí, per a després ferlo en qualsevol aseo de qualsevol backstage, com el desig que en torna en sí, algo per a fumar y carretera y manta, la gira, com la vergonya, concert a concert, les neons de la ciutat, el perímetre d’or, tot el que va dir Jim i tot el que et vaig esperar, acomença el seuent concert baix la pluja. Valla! pareix que es va tenir que suspender, com un dels Benicassim que recorde, recorde que tocaba Oasis o Blur i plata vieja no eran famosos encara, Eric tenía novia i de l’ únic que s’arrepent es de no haberla deixada prenyada, pensa mentres ve caure la lluvia desde el camerino.
La soletat que es sin el seu recorde al seu costat, pero encara no som vells, encara poguem fer rechinar el vasto albatros sobre els terrats dels durmients i ja parle en el nom de deu i en el d’una que em quita el somni. Ella el va veure el rostre de la creu, ben clar damunt de l’escenari, ella fuma fentse la despistadilla, ara es besen en un rompiente del espigón del mar. Cal dir que la seua música era incendiaria, sí llegaba a ser erótica per lo de cavaretera que llegava a tindre, enseguida mateixa la Companyía es llegá a percatar del talent de Eric damunt les tables que destacava per damunt dels seus companys de banda.
I ella li conta a les seus amigues lo enamorada que está de Eric i lo difícil que el te esta per a deixarlo. Esta, aconsejada per les seues amigues i familiars, definitivament decide deixarlo i lo que le sigue es el conseguent caos del chaval que desemboca en una crisis de ansietat i en un intent de suicidi. Pero en la vida res es suficient, encara que astó siga un relato erótic i tinga vía libre per, al menys, expresar algú sentiment, que penetre o toque la fibra fins al final o sense final sols el sostén del orgasmo per a mantindre aquesta flama fina que vull dir de la juventud la bendita fantasía, como la maría de mis textos i con imaginació cotidiana, que parega natural, tota tu casa en la seua cara, després el jurat dirá lo de inteligent, i fins ací era erótic el poc que recordaba Eric encara de la seua novia. Para qué et vaig vore com a la meua novia ahir, per ahora tindre que vivir de records, este es el cancer de la meua generació, desenes de parejes jovens rotes per la misma promptitut de esa juventud, una locura, rozándote els talons i ella tan loca a vegades com tu i la juventud eixa aprisionando fort del coll i no cesa i quan aplega la primavera lo que es primordial i necesari que es diga mai es diu i explota la pasió lluny, i escribirlo tot amb un dit ja es apostar a caball ganador ja, soc poeta d’una generació de forts apostants llevántse, damunt, del joc, tot tipus de plaers, peró la escritura com la música no entenen de esperes. Eric en su fantasía somnía en convertirse en uno de esos artistas de vodevil que queden per a la posteritat, peró a la seua edat i amb la seua juventud es un gran pas poder haber dit “em deixe les drogues”. Li pongo un signe d’interrogació a les drogues ja que plata vieja está fora de esas sustáncies i funciona. La nit cau i amb ella un deliri de desesperació de la bellesa i un ansia de nou per querer salir a vorete o a ver si et veig. Esa nova cançó pone els pels de punta a qualsevol, ara tocaven la carta per primera vegada en directe. Eric ja es un ídol i María la fan número uno, la seua amant, pero es un amor diría jo quasi platónic, apenes s’ han vist en aquestos últims mesos i els dos se escribixen cartes d’ amor i es criden per teléfon, i en la intimitat este le pide a deu que es puguen vore prompte per a poder besarla i abraçarla i deu sap que es així, encara que d’una vegada a altra cambien els plans. I ara quan ella no está amb ell, sent que la porta prop, tant com no podía imaginarse.
La Companyía
Eric está ansiós per saber qual será el nou treball, avanç o després deuría intentalo tot da igual ja, he perdut el control, la coteideaneitat fa acto de presencia després que s’aya clausurat la gira, qual es el preu de la fama? Li preguntaría al meu propi personatge, de poder fumar i que no ens mate i que no sea el mate que me sabe molt mal, al principi m’encomendava als meus pares porque ara m’encontrava asoles i anava jo a tindre algo que vore amb estos tíos, inclusive els personatges, ara m’havía convertit jo en el fabulós tío dels concerts per a aplegar encara mes amunt, o anarme molt lluny i no tindre res a vore mai amb aquesta vida de merda. Seguent treball, un tío de merda que li monta movidas a la seua dona cada dos por tres, sublevació: ver com es porta una vegada separat de la seua dona amb una orden de alejament, i si torna a cagarla? por qué Phil?
Porque la tía es amiga meua, lo volen liquidar, valla lío, a mí ese tío nunca em va fer res, sempre es va portar be amb mí, peró ara tindrás que esperar a vore com respira este, conveé tindre compte amb aquest treball. - Si es pot saber, amb quí faré la operació?
- Amb María. – Per qué amb ella? – ella a pedido treballar amb tu peró a demanat prudéncia. Quants de llargs es fan els díes, i si que compta el temps quan comptes en el rellotge contant…- Sap que m’ he deixat les drogues? – Aixó nosaltres no el tinguem tan clar. – Qué fa falta que faga, diguem-lo.- Esta vegada tindrás que conservar a una noia Eric. – No es culpa meua, ella quiso ficarme coca en el camerino, o quería que nos casáramos amb el carús que tomá la situació, amb les infidelitats, amb els seus pares, no, tío, no, em vais a tornar boig, ese es el preu de la fama?, digueum-lo, es eixe el preu de la fama? – per el moment no parlarem més amb tu, et quedes en el teu apartament, espera noves noticies, ja te informarem, mantent prudent, pots pasar ver tele o als jocs…
(en una conversació privada entre María y Eric)
- “Cómo preguntes si tením algo en comú”?, et portaré al escenari dels cen focs, peró aquest treball amb tu no.
- Com el Madison Squash Garden Eric?,
- Estic per ficarme a ot.
- Som dos persones adultes i podem separar el nostre amor d’un treball, no?
- Supervivients et entreté molt no?
- Com el saps.
- Un pardalet el va dir.
- Tinc un treball normal apart d’aquest saps.
Eric
Tots tirem cap en davant, i ahí on es trobem sempre hi ha gent que ens coneix, es temps de crisis, tan sols ja arreglar el meu cotxe i aconseguir treball com ella, no vull quedarme atrás, el crepúscul de les tíes, erotismo sí, també en temps de crisis i ara comença la nova actuació, qualsevol de la era “Chus”, petit, com jo avanç, el amor que sempre conseguix rozar amb calentura, el pasat en altres cosos, el pasat en altres cares i ara la actuació que en la festa amenitzaba, la carta, i encara fora dels examens i dels sorolls, tirantnos una diagonal, intermediari incendi hacia un cél crepuscular i parece, ser un paisatje amb persianes amb siesta, de paladar profund allargand el dolor ni un segón al no voler anar así per que sí per la vida.
- Mírale!
- Sí, está gordo.
- Ja, pero al ser alto el disimula.
No volía que astó continuara així, era ey baby o fins la vista, sols vull anarme d’açí i el diu que la situació es insostenible, escolten “please”, maldigan mil vegades al moro que el va vendre l’ últim preservatiu. Parte, eren les dotze i sense noticies de ningú. Em vaig quedar prendat de la actuació de aquell festival, si poguera tindre tots els videos, i poder correrme del gust tot aquest temps que no et tinc, no se que fer, jo era el niño avanç i ara soc el rostre desganat del pobre desempleat, soc el elegid i ningú mes el sap, jo tinc la banda sonora de tots els pobles, i soc dels pobrets, el meu rostre reflexa la veu i la fragilitat, amb de quina pasta estem fets per a tirar cap en davant?
He aconseguit vivir com un camello sin ser un d’ells, he recorregut de punta A PUNTA EL FIRMAMENTO EN SOMNIS, HE estat amb el Molly de festa i ens esperáven, també en somnis, com si em ficara morfina per a descubrir un final, la Companyía se personava al meu apartament: - escolta la música desde allí,
- Sí es la nova cançó de Fármaco,
- Mmm , espiando a la banda,
- Es molt important Eric, aquest xic toca el bajo amb ellos, debemos saber-lo tot d’éll.
- Cóm es crida?
- Roberto
- I es molt folloner, hi ha males llengues que diuen que es un Jesucrist modern i que el volen matar,
- Ón començá
- En un poble d’Alacant, diu que es riu de la seua propia sombra, illumina a tots la cara i fa veure les coses molt mes normals i mes clares.
Qué ens ve de vegades en eixe no se qué presentítnos la cara, eixe gran sol amb pastilles mexorat?, se es diu anys després que se escriu com es parla, Quí ens ensenya?, Quí está equivocat? Di qual es el treball i respira, di sueltos en Benicassim i ja está, dí quí solta la pasta ara, donç ara en aquesta historia n’hi havía una Companyía, que ahora junt amb Eric i María, que son els que haurán d’actuar, en un grup d’investigació. Se está vestint.
Si voleu trobar probes, açí las teniu, aquests es el que recordava d’ahir i es su vida i su vía es d’or morfina, I COM UN AGUA DEL Ganges aliviava sus fiebres i els seus tristos tremolors, i subía la rampa i els seus amics que no els puc soportar, totes fan el mateix i jo avui tinc que veure a eixe tal Roberto. No li teníamos por a ningu dels moments ni a ningú d’ ells, anavent de negre i escoltaven música rock, o de la que siguera, estaven bendeïts, i anaven directes a una carrera en la que es anaven a tomar molts dates, mueles i angels, ja no se el que escribir , pero vaig seguir, deixant impresionantnos, ovlidantnos de tot el malo, com en el grit de eixa dona,com el cant dels deftones, et vull fins al fins, in my Jesús, com trobar el camí, per que dime tu, tindrá que haver un camí, vaig anant tirant dels meus enganys, vaig sense rumbo, pero despai, despai, com el compás aquest de la cançó, jo no no ha fet res, la historia se escriu sola, la dona es vol tatuar el seu cos com un torrent de veu i de caricies (a món en rosa, a món en rosa) i en un suau acariciar despertar demá, de mamá, no diga que açí no es desprend d’un languid vel, del meu racó eren sempre els meus besos, i tú dale que te dale, paranoia que te crió, follant en tots el llocs, la música que amenitzava la velada era meua i el transistor del meu amic que anunciava victoria, era mi amiga, pero a aquest pas ella ja habría d’haber adivinat quí era Roberto y qué es disposava a fer, com voler escoltar la cançó que vols en eixe moment, donç una segona tía cridantse igual, ple el carrer de tot tipus de tentacions, subint la rampa voldríes que em recordara dels raticos que pasem junts…
Minerva resuena amb alegría, a quien toca la palma i ara aniría a per el Roberto eixe.
La chica es molt graciosa i guapa i se balancea en su mecedora de imginació, vull ser encantadora, lo intenta, lo demostra i de veres lo es, sería com la cantant de Pili Perkins li agrada, el ves, ahora no el ves, que va el, acorazat com de corazó coraza, que d’açí a uns cuants anys en mi locura sana ja podríes ser la meua reina, de moment ja eres la number one, pero astó de la cama no será, qué habrá elegit hui per a vestirse?
Vaig al “Pull and bear” i allí em la trobe i en el probador ens besaren, acariciantnos la pell baix de la ropa nova, astó sols es el principi si la Companyía no ens posa a ti i a mi a actuar enseguida.- Emitint. – Fo! Ara enmiten aquesta gent, no te sentiments, som nosaltres, coses grabades de nosaltres, estém perduts, quí ha pogut colar, aixó es pregunta Eric mentres mira perpleix la televisió… Jo també coneix a eixe tal Roberto es d’Alacant, te al poble alborotat amb la seua gracia, - pero no creo que sols siga gracia natural, també es fumará algún porro, tu que dius María, - Estuve algún día con Roberto i eixos xics en la casica, durá poc, pero al que a mi me gustaba no le gustaba jo i no huvo res que fer, - Quants érais, - Seríem dotze xics y alguna xica que es colava, ho teníen tot molt be montat, internet, sillones comodes, play staysion, locales de ensayo huerto con planticas, ja em diras!pareix que en algun moment de la vida sols cobren importancia aquestes coses, pero el bo dura poco, quan es termina la locura comença la fiebre, i els records dels moments d’ella uno a uno, mentres ens lo contava, s’apoderaben d’ella. – Així no puc seguir, su adolescencia es molt diferent a la meua, jo no he conegut eixos ambients… ara puc dir que mi post- adolescencia si es plena, pasive agresive em deía cantant avanç la meua noia. No voldrías arribar a una página 20
Sense res bo que dir, no mi maria de fumar no está, pero esque el reserve per a moments especials, com quan ven els amics eixos que apareguen quant menys te le esperes
- Males noticies porten armes, sí els americans… las de així eran micros i guitarres, estem tots així en contra de les armes, es que no el ves?! caluroso ecuador o meridiano
tocaremos açí per a refrescar un poco, a medio camí entre la fama i la profesionalitat
- María tens que parlarme de Roberto, nosaltres ja sabem que estás treballant per el teu compte, pero aixó es el fin de setmana i et pots sacar un diner placenterament.
- Sí ja os digué que per mí be, sols hi havía que preguntárselo a Eric,
- Eric, tu que dius:
- Estic triste, estic confuso, no compren be aquest compte, com sentir tantas coses positives en un moment, quizas debería ser mas malo i quedarme con los mapas de les expedicions que em fet aquest verano.
- Estas borratxo Eric, necesitas tumbarte, has begut molt, tens un problema te has deixat llevar, llevar.
- Estic enamorat, enanamorat de la vida i del somni i d’alguna dona, que em va emborratxar d’amor. Al cél hi ha perles que ballen precioses, demá no volverán…
Roberto
-Fue novio meu en 2º de Batxiller, pero no había creído dir-lo fins ara, - es del teu pueblo? – No es d’un cercá al meu, pero el coneix d’avorel vist tota la vida (sense els plata vieja no hi ha música) es en la veu del secret, i m’atrevisc a mostrar tal atreviment en estúpida pose ininteligent al meu actual rendiment académic, tan sols algo anímic, tot el camí parlant de coses endémicas i enfermitzes, tío estas boig, es la allegría que porte en tot el cos, i la gira la vida que em va enamorar, cada día que pasa més i més i més i més i més, - Qué més saps d’ell? – Creec que estudia molt i que sempre isc airos de les situacions, en les Raboses respira, pero convé tratarlo be, vamos entre botelletes de vino champagnya, no falla, i eixes freses, te estás imaginan Prety Woman, - no, no, no, no,
Ni!, no!, ni!, no!, ni!, no!, - sona el pito, el descans, el decens, de la Venus d’ Afrodita.
Hi vam avisar fins avall petrificats com a momies i ells ulls oberts com a sapos… Descobriren tot un mon de bellesa i de caricies amb els dents sucios un ángel ens esperaba en la porta de la cafetería – Cóm sabíeu que era un ángel? – Es una forma de dirlo, es pasa tota la vida viatjant un lloc a valtre ajudant la gent que el necesite, - aixó es més del que fa Roberto eixe no?...
Recorde aquells díes com un reflexe, havíen pasat més de dos mesos i no tenía noticies de María, d’ahí a poc hi ha sols un peldanyo, quizás no valgo per a algo millor, en el somni, quan estava amb ella, no conseguía saltar el muro, i ella el bordeava, aixó vull dir algo? Quan estigué amb tu luego en el backstage, un be, beso, i així de bonic tot en l’aire, de nou ívam a ser els dos. La casa era molt gran per a satisfaçer les necesitats de nosaltres, la claritat de sol y de monte en la inmensidad a lo lluny, amb pinos carrascos, ens donaba una tranquilitat total. Caldría que em perdonasen el que he fet mal abanç per
aventurar-me ara en unos nous líos, per a empeçar amb aquesta metomentotot María
Es que le entrava tan… morfinaherméticamentheroinitzada, sí, així, i així el que porte en un bolsillo es el meu únic equipatge ara, així es com tot el que tuve el vaig perdre, el vaig tirar per la borda per una cabeçonería de niño tonto i mimat, i ara qué? Qué va fer Roberto eixe? “Em calaste dins ira em doles”, i tremole per com es ell, pero el erotisme que es sin una amiga al teu costat, aixó dona tranquilitat, perque aplegará el día en que sabrás tota la paciencia que caldría tindre en el mon, no sería suficient, el esperar nunca sap mai quan es toca i ple tot de gent que mira el meu rostre i jo piense mentres tant en com te’l faré després, si en la cama desfeta, o en el sofá, no quizá en la banyera, no, millor no et deixaré ni parlar, pero es que les paraules son tant importants per a nosaltres, es fa necesaria la teua presencia i no cesa i el vers no importa ja i el alma se escape i se valla i siga per sempre,en el pur arrabal, en el carrer boira o en la fe, aquestes persones que amb mi convivisquen, dan testimoni d’aquest amor i el “menjar” o no “menjar” ja no m’importa tant, que jo em folle la teua ment, em pongo la meua camiseta i enchufe la música, es ella, altra vegada, sols pense en tú, de la febre que me embarga tots aquests díes, que si et tenía, qué si ja no et tinc…
La Companyía ha oferit una entrevista a María amb Roberto i se’l ha fet saber a Eric per conversació telefónica.
Serp de paper intentar aterritzar desde una nube de cristal, hui torne a naixer grácies a la fe en mi mateix, aterritza punky en azufre en azafrá i tot va bé, si bé, treball es salut.
Me’n recorde encara dels polvo que em donava l’altra, pero tu María eres la llum que ilumina el meu camí, el zumico i el cacharro, me’n vaig, al diable vaig, frent a frent, la
curiositat es qui es queda amb el pescat venut, plata vieja ja está en decadencia i el nou treball avança molt lentament i a mi me chupa un huevo que esta isca amb Roberto i tu que dius lector? Quizás deuría escribir algo més madur i així, sacarme alguna espinita, pero que va, sigo carregat de ti sense mi, i ja no eres la niña d’avanç i tu mirada vella i cansada no ho pot vore el vaste territori que abarque sense voler, me estic tornant boig per veure el que no es pot tocar, toca ser prim i senyorito ara. La veu sempre en perill amb esa fragilitat, llora pa tu ego i mira si et descobrió algú, peró que va, tot seguéix cap en davant home, no me quedan de eixos niña, son tots per a mi, que quand jo isc isc de veritat i per a sempre, qué pensará ella de mí, astó no es pot fer millor, el hilo conductor ponía frent a frent a María i a Roberto, un xic que fa milagros o algo així…
algo morí, i tot aquest temps he estat intentant olvidar, i ara n’importaba res del caso sols ella i que vinguera prompte a veurem.La música ja era otra ara, hi havía que jugar, amb els pareguts, el destacament eixiría prompte i vindríen a per mi per a anarme ben lluny on formaría una nova banda i escribiría una nova novela. Jo soc Eric, he naiscut novament, mort costava, pareixía i a padeixer, altre cacharro, pero mes sexual que avanç…
La retirada em sap a poco, som la nostra patria, ja no hi ha aón huir, coraçó desarraigat deixa de sufrir, la retirada em va costar cara, era el number one, pero ella no se si em vull.
Ella ha d’haver adivinat la mitad de papels bons perduts per tu, tonto, encara queda para rato…
Situación amb María
- Corten. -Tot a eixit a la perfecció, enhorabona María, enhorabona Roberto, ha sigut una gran entrevista,
- María, querrías estar un rato conmigo en la ciutat?
- Mmmm! Es ena invitació mot tentadora, pero vull que vengues a vore a ma casa un video de la meua nova banda,
- Val, acepte.
Entrevista d’avanç:
María: Hola Roberto hui estas açí per a parlarnos de “lagartija” el teu últim treball. Es un treball molt més erótic que tu ópera prima en valenciá, párlanos d’ella…
Roberto: Bueno primer de tot, grácies per aquesta entrevista, jo creec que “lagartija” parla de la soletat i de l’ausencia que tenim de coses bones que teníem, pero s’han martxat, sempre Han molt i en definitiva tracta de l’ amistat.
María: tu eres molt polivalent i lleves moltes proyectes al mateix temps, que em pots dir de treballar amb gent tan diferent com ara es el cas d’aquestes dos actors?
Roberto: donç el lleve bé, pero ara en el cas de Denis y Candela es pot demostrar la calitat del nivell d’actors del cine espanyol actual (…)
(…) María: Ahora si no t’importa parlarem de la teua vida privada, que em tens que dir d’eixes infidelitats a la teua pareja i d’ eixos presumptes malos tractes, per part teua?
Roberto: jo de la meua vida sentimental no parle, no videos, no fotos, fora cámeras astó s’ha acabat (soroll de cachivaches en la sala)
- Per qué le imposas tant a la gent, perque escribisques 500 págines d’una novela que no la llellig ningú i ara et tens que dedicar a fer cortos de merda que tampoc els ve ningú?
- Molt aguda
- La música está viva, es l’ únic que ens manté a raja, si no fora per la música no ens salva ni tarzán.
- I tu vas de santita, pero segur que vas aparentant algo que vols esconder.
- Acave de terminar una relació i no vull tindre per el moment ningú tipus de compromís sentimental.
- Poc importa que faça els meus cortos be o mal, que escriva be o mal, en aquesta societat d’ara el que es valoren pareix que son altres coses, ara entenc el per qué del suicidi de tants artistes.
- Desde que em vam dir que et tiraste a la antiga noia de Eric, el meu amic i cantant dels plata vieja, ja no et vaig vore com una persona amb sentiments.
- Aixó son sols habladuríes, jo amb aqueixa xica sols tingué un acomiadament i ja está.
- I per qué eixiren eixes fotos per ahí publicades,
- No era jo, era un doble meu,
- Tanta pasta tens?
- No, el prepararen tot la Companyía,
- ¿Qué Companyía?
- Donç, els Capitolinos,
- Roberto em perdones un moment, tinc que fer una cridada, es un moment, ara vinc.
En casa d’ Eric sona el móvil…
- Diga ( contesta Eric)
- Sóc jo, María, Eric et cride…
- Para, para, estas fora de tu, qué pasa, qué pasa?
- Eric, es una questió important, per a quí companyía estém treballant?
- Donç, per a la Companyía, María.
- … la Companyía qué més, quí o quins?
- … ah! els Capitolinos.
- … Oh no! Eric, la Companyía que treballa amb Roberto es la mateixa que en té a nosaltres, entens Eric, me escoltes?
- …María, i qué vols que faga?...
- Aón quedém?, sense que aquestos el sapieguen?
- …Si vols podem anar al meu camp
- Perfecte, en una hora, pase a replegarte, estate preparat, no em faces esperar, ciao, un bes, corto i cierre.
Algú corre en els carrers, ( Eric te esta clase de pensaments ara) revolució, es la meua obligació com a home intentar no deixarte asoles ni un sols instant, revolució, sols si et encomiendes a algo en aquests moments continúa lluitant el teu ave fénix en el rellotge, el dragóns de les faldes que desemboquen en les cames, roídos els pantalons jo, eixiríes als carrers en plena protesta per no saber quí ens controla, quí ens goberna, ecce hommo, sentisc sentenciat, una altra vegada, rendició, me’n vaig amb ella o sense ella, i eixir d’ací pitant… (després d’una hora) Qué estrany, esta xica, no ho podíen fer més llarg e inciert, maldita hora que et vaig vore en aquell concert, que me importa a mí la Companyía a mí ara, sols seguir per una micra més de vida, com si, amb el erotisme, Meme drogara, nosaltres vivím de fantasíes, pero seguim per algú camí, per lo menys els que acontinuém be de la trona, i moltes vegades son callejons, pistes falses, i moltes vegades, fa que seám injustos amb els que tinguem al nostre alrededor, pero jo ara sols vull saber d’ ella i ella no vé, que fer? Tan sols expresar la angustia que em produisc tot astó, forçar la maquinaria per a ferlo així, sense coaccions quasi sense coartades, nud, rozant l’erotisme per moments, tirantnos una altra diagonal avanç d’anarnos a un altre centre per a quitarnos d’una altra nova droga… Així es la gent de la meua generació, ficant el nas on no ens importa, sempre tan desperts, maleída coca… Aquest text en els seus origens estava inspirat en una dona, peró aquesta dona, de veritat, ara mateix ha sigut secuestrada per la Companyía al haberse percatats ells de la informació tan perillosa que aquesta poseía en torne a d’ells, i per aixó ara Eric, el nostre personatge está ara cridant a esta i no el contesta ja que habíen quedat ja que este conec també aquesta informació.
Tinc por, no se que dir ni qué fer, sé que tinc faltes en el meu historial, peró jo creía que aquest homens eren bons, i ara em toca fugir d’ací o anar a buscar a María i dir li que em marxe de totes formes, no vull seguir amb aquest amor atormentat, deixe lliure el pas per a eixe Roberto que s’haurá quedat prendat d’ella segur, no pasa a vore res, hi ha més tíes, adeu grup, “adeu mi fantasia”, son pasarel de nou, una década esperant astó, el mateix, pero amb diferent nom, o viceversa, tot será llegir algo interesant com esta história, antiga de moderna, recorde quan començá, pasava vergonya anantme, amb les persianes sempre tancades i uns aromes que recorde oberts de par en par, i tindre cosines que et volíen i et declaraven el seu amor per a sempre i també vallem, fou una pasada, la lluna reflexava desde els nostres cabells, eren círcules elíptiques que reflexaven desde els teus senos, enmaranyat tacte de pelo, oscurs ulls derramant nit cel, derretid caramel deslitzant despedides de brises flotants, transparent negre vel, cercat prohibit bes de rotja fruta desconeguda, en les escaleres açí es ella, en tan sols uns versos, que millor sigan d’ altre i que es crega que es teu, bona táctica… peró en la história ella proponía una urgéncia i jo puc cambiar el destí de la história si el desitge, Eric es marxa i el seu narrador, pero ón es troba María? Aquesta pregunta me ha estat taladrán per una década més o menys, després de les glories efímeres de la fama, ningú ens recorda de tú, peró, amb quí contacte ara? Amb la Companyía? Amb Roberto? Amb un gos gran d’eixos que pasen per el carrer? Será millor que en faça amic de el Roberto eixe, si es tant com diuen em podrá ajudar, encara que després es voldrá quedar ell amb ella, sí si aixó, no em fotis tío, menys mal que hi ha gent que isc nous discs, aixó dona tranquilitat, ara em pareix que vaig ser sant amb eixe Roberto peró no hi ha temps a perdre, María pot estar en perill. (Eric munta al seu cotxe i es va a buscar a Roberto als estudis de “la Ciutat de la luz”, Alicante, que es on Roberto y María es vejeren per última vegada )
Alacant
Legítima serp, my afaire lady, vól de aves de rapinya, círculs viciosos on ens reflexem, qué el volen fer?, toma 2 acció, eixo es lo que deía avanç, avanç de guanyar un premi no se no, no se, pense que desesperat per no vorete un día per ser tan fugaç.
Era tot tant bonic fins que es va torcer tot i es van cagar en els pantalons, algú diu fort, de nou i tot els díes deía, “xarxies al teu curso”, aixó si que era vida, quan era pescador i quan creía que et tenía, com en els novelons, creurse uno bendeït i vinga a inventarse personatges (sona el móvil d’Eric mentres va conduïnt per la ciutat)
- Quí es?
- Soc Roberto Eric
( cinc minuts mes tard en el port d’Alacant)
- No se por qué han desaparegut ells amb ella
- A tu t’ajudaren?
- Clar tío, em donárem tot, quan el necesité, que coincidí que eren els millors anys de la meua vida, també quan més el necesità.
- Donç a mí no tío, nosaltres es sabíem tans bons que sabíem que més tard o més temprano anavent a donar el salt, deíen: a donat el salt, gran salt, després em va deixar la meua noia i em vaig voler suicidar…
- Ara no el faríes, no?
- El qué?
- Suicidarte?
- Mai germá, mai…
( Eric i Roberto decideixen anar al hotel on es troba la oficina de la Companyía sense alçar cap sospetxa)
- Sí, qué desitgen caballeros?
- Volem parlar amb el senyor Salazar
- Sí, un moment
- No es troba, pero ha deixat una nota amb el seu número de contacte per a vosaltres…
(Eric i Roberto en conversació telefónica amb el senyor Salazar)
- Pero es troba bé,
- Sí, deu permaneixer en repos uns díes mes, va tindre com una espécie de sobredosis…
- Pero com sous tan forts de deixarla a ella que carregue tant,
- Ens lo estiguent pasant la mar de bé fins que pasá astó…
- Diu Roberto que anava a ful, i que es va anar molt acalorada
- No es aneu d’allí mateix tenim que parlar…
- Val, te esperém.
( Eric, Roberto i el Senyor Salazar una hora després en la cafetería del hotel)
- Estem fascinats amb María, es busca treball a la par del que el oferím nosaltres i tot el que fa que es nostre el fa bé, sense anar mes lluny la entrevista que et realitzá a tu Roberto fou magistral,
- Sí tens raó, estigué molt acertada
- Ara mateix, quan es reponga d’aquest sust va anar a cobrir un aconteciment de moda a Nova York
- No se que clase de merda l’ habréis ficat al cap a eixa pobreta, pero jo em retire, abandone, no vull saber res de la vostra puta Companyía…
- Calmat Eric, subirém a la habitació…
En mi corta vida de nómada, no hi havía vist mai res igual, torrents de gent entrant e isquent tots bebent i fentse rayes, ja se que jo ja m’había deixat tot, pero vingué una de les amigues de Salazar i em ficá dins l’habitació, tot el que seguix es una festa embriagadora que vosaltres esteu esperant que describa amb pels i detalls, pero Eric isc d’allí, engantxa de la má a la xica, trepitja, es cau. – Llevanta del sol fardatxo que tu ets el timonell ( de la seua propia vida) – Oh no! Es l’ ángel, - espere vórete (como en letanía) més en davant, menys colocat que ara… i es va poc a poc perdentse per el corredor.
Eric ha estat a punt de tindre un colapse, pero s’ha salvat de miracre, ara es veu tot el panorama erótic sense gasolina al corp, com en una festa que ja terminá, Eric recorda haber deixat el rellotge del seu pare en l’habitació, torna cap a allá i quan entra, el samu esta atendent a la xica, amiga de Salazar, també a esnifat molta coca, mentres tant el cosí de Roberto filmantlo tot amb la seua cámera de má… - Xics, xics (crida Salazar)
Tinc un nou treball per a vosaltres dos, tindreu que tornarli aquesta cacharra (arma)
al senyor Tono.
Els ordinadors es joden, la máquina no et posa la cançó que tu vols en cada moment, per aixó també es paga, pero el bo d’anar sempre amb aquesta gent es que mai tens que correr tu amb els gastos, si et quedes amb mi será el destí el que decidira i la brisa acariciantnos la cara per astós racós tan bonics…
- I si es pot preguntar, per a qué vol el senyor Tono un arma?
- No faces preguntes Eric, sols fe el treball i despres si vols, et pots anar…
Roberto tu també pots tocar en Benicassim aquest any si vols, amb Fármaco, un nomb molt bé apropiat, pero espere que ningú el copíe per el nostre bé, molt be xics a treballar…
D’aón proveé eixa decisió, eixa forma de dirme les coses, eixa mateixa forma de que es vallen escribint les coses, creentse que ens puga tindre en la punta dels dits, valla com la autoritat mana i com nosaltres, pobres títeres, obedeím, així es el joc de la Companyía.
(En el cotxe Roberto i Eric de camí a casa del senyor Tono amb el arma en el maleter)
- Els Capitolinos es porten unos tripijocs molt raros, María te que posar fí a eixa relació, a vist el món obert amb el d’aquestos tíos…
- Sí, está molt sola…, tal volta tu deuríes juntarte amb ella, peró en serio tío…
- I per qué no tú?
- Jo me’n vaig quan acave aquest treball
- Aón et vas?
- No se, tal volta a Londres,
- A Londres?
- Sí a Londres, d’algo em tenen que servir les clases d’inglés que estic donant…
Cada día se’n fa un món sanser sense vórela i la sent a flor de pell i la sent cerca com no imagine, no me importan els concerts, sols vull alejarme per no sentir mai aquesta angustiesa, no puc imaginarme que tal volta ja puga anar al meu camí i sense saberlo encara…
- Estat enamorat i no pots dir res que siga erótic
- Espere que em perdone algú día per el que estás dient, pero es la pura realitat.
Apleguem de sobte a un poble on es trobém a una xica que ens pedisc cocaína, després d’una breu pausa reflexionem i la portem dins el cotxe, la veritat es que es molt guapa,
- Com et crides?
- María
I saps una cosa, que on la portaren a “pillar” coca, n’hi havíen dos tipus com a nosaltres dos, pero adolescents, valla tela, pero bueno, no teníem temps per a distraernos, entraven al pueblo.
Ciutat fantasma
Ara sempre es estiu, on avanç fou infern, el crid es fa silenci i la tragedia premonició, en ciutat fantasma corren descalces les almes, intentant plenar de vida el interior de tu casa.
El pasat en altres cares descobrint la triste veritat, que nosaltres dos ens trobaven en un poble estrany, aón la gent es trobava al carrer perque hi havía sucedit algo, pareix ser que un xic havía matat als seus pares amb una catana, i la gent despavorida, corría, de punta a punta del poble, qué s’escoltá en aquell temps es dirá anys després solament, no, nothing.
- Te collons la cosa, aném, d’un extrem a altre, ara falta que algú haja vist un ovni o algo paregut. Jo que culpa tinc si ella diu que es escritura alternativa, en el fons literatura, sí, soc poeta d’aquesta generació, de nou una encrucijada, i algú que canta per a alegrarse el alma, trobem que hi ha concerts, encara algú viu, i es reivindiquen per esta zona i ens anem a un d’ells per a olvidar-nos d’aquesta vorágine. Ens fiquem unes canyes, fins que ens anem a “la boca del lobo”… Tenía els pulmons oberts de par en par, follant-me a aquella tía, mai recorde tanta salut com ahí, recorde sentirme vivo o viviendo al máxim la meua cruel vida, mai un relat fou més erótic, quan saps que la minica tambe podría estar al tant jo de més sagrada decisió, com en un institut d’avanç
sentirse ganador, per naturalesa, es lista, el manté tot en vilo, i deixa que el temps ponga a cadascú al seu lloc, com cada día que pasa , que es sents mes llist, quan creíes que estaves eliminat, pasa algo i ella creerá que eixe será el moment, el moment d’entregarte el seu cor, “arden les paraules, als seus ulls, allimentats de mentires, contemplatives”, virgen seguirá, el crepúscul cau, la nau descansa, tot seguirá, Eric encés un cigarret i mira a Roberto…
- Disfruta hermano, estas son las últimas cosas, un minuto es pasa i va poc a poc retenint en comisaría com a un antig amic, com jo una vegada, tan sols son paranoies, pensaments tontos…
- Tu crees que servirá?
- Et servirá si alguna vegada entras en un centre o et fiquen en el talego…
- Tu no eres avanç Jesucrist Superstar?
- Sí, pero eixa febre terminá, ja no soc el xic que era avanç, pero esta música junt als demés records m’indiquen que aquest es el moment, tot comença de nou, ens l’han planejat açí.
- Tú com ho saps?
- Son les senyales, acave de vore’l... ha pasat de nou, era él altra vegada…
No el notes, com es fa de difícil cada volta, el subirte a un escenari per exemple, no el veis cada vegada més difícil, no vull res amb ella, si tot van a ser cadenes i argolles, m’ahogue, i en les flames de la mansió d’ América ens poden vorer molt més clar, parlar amb tú, aixó que no torna mai “encara que Miguel em cride”, ja tot s’acava, es llegit rápid, actiu, un somni en la brisa, “la gent no sap plorar”, “la gent no enté d’amor”.
Puta altra vegada, més que una película, un cort eliminat, un estil están trobant i no sempre troben, temps aprofitat mal o be, pero la nit llegaba i nosaltres anaven arrivant al nostre destí, aquest era el nostre treball, trobarnos amb el senyor Tono entregarle el arma i tornarnos a casa. Hi havía partido aquella nit, les olors no s’havíen més que repartid, cadascú portava la seua magia i cadascú sense saberlo…
- ¿per qué et volíen matar?
- …Vaig dir que derrumbaría el centre cívic i el reconstruiría en tres díes davant els mestres de cámera.
- Qué fort que eres, crec que moles un montó, frog i esos dos mandalas de la festa que se t’arrimaren, tot per no estudiar lo suficient, ja, ja, ja, ja, ja,!
- Comprendes a les tíes o creus que les comprenes aixó es el que pasa…
- A les tíes no hi ha qui les entenga
- Estic totalment d’acord.
- Qué sort que no es hagen parat
- Sí, cert
- Pariexes un crío
- Aixó no deixaré de serlo mai
- Anem! es l’ hora!
Anaven Eric i Roberto amb un maletí subint les escaleres del bar- pensión Tono, quan un home gros i baixet molt be arreglat isc al recibidor, aquest era l’esquema, una tía fent de productora i d’editora fins lo lluny i les xiques dins el saló.
- Senyor Tono
- Sí soc jo, que voleu
- Venim de part del senyor Salazar, et traem un arma.
- Ja veu, voleu entrar amb les xiquilles
- No, no tenim moltes ganes, tením un poc de prisa, tenim que preparar uns concerts…
- Val xics, donç moltes grácies.
- Adeu
I el senyor Tono es va anar a atendre els seus negocis, Roberto i Eric respiren tranquils, i la ansietat d’aquestos últims díes desaparegué per moments també…
Perduts en el record castrati no volíem ni tirarnos a una puta, la veritat es que anaven els dos enamorats, de la vida de ensomni i d’alguna dona que ens va emborratxar d’amor…
Amaia Montero de gira, el barça en la final de Roma, eran cosas anunciáticas de una bonica historia d’ amor, recorde ser un poc visionari, pero aquest poble era estrany, la gent ens coneixía i allí no havíem tocat mai, el que fa la tele e internet, la tele menys
crec jo, la allegría era máxima, i ara la podía cridar i ja descansar, sí aquest era el meu treball, i aquest el relato ganador també. Un premi per a la copistería també
- Estás fora de ti Eric, qu estás dient?
- SE que ella em vull a mí pero no sap com dirmelo, i te totes les de perder amb mi, soc un huérfano més en la ciutat con el puto capital que han engullit, sols et queda la Companyía perque jo em martxe…
- Pon altra vegada “white rabit”, el corte 2, tan, tantanta, tararán, tan taranta, tararán, es genial i eixa veu es lo mes salvatje que he escoltat mai, com a cineasta que soc et recomiende que et tires a una tía,
- CONEC a una, peró está molt grosa es…
- Dona el mateix, per a una nit sobra i per portarli celos a María tu que creus?
Languid color en l’aigua imantad, flor del teu pel, sang de la meua herida, atrapada en el meu cor, aun sa que eres mía, nunca sabrá del meu amor, - ella ja está en sa casa, podíem cridarla, tu que dius?
- Per mi encara no. Poguem cagarla ja con ella definitivament, es millor esperar anem a dirli a Salazar que el treball está realitzat i despres ens aném a la plaja a tomar unes canyes…
-Has vist el reflexe eixe?
-Sí tu et fixes en eixes coses no?
- Sí, desde sempre, pero « ja no m’asome a la reja on me solía asomar”, algú m’ajuda sempre, en aquest cas creec que es ella, María, em dona tot el seu alient, per a que jo siga cap en davant, i quan ve a visitarme, veig el món obert i jo fumant i fumant de la ansietat i la emoció, i sin embargo sense mi, sense ella.
Cridades brisa, els pardals el saben, sobrevolen baix llimpiant marea, cridades brisa, es el que em va deixar el teu amor, de entrar despai, i ver quasi sense rotzar… Mire sense celos, ja no et trobe, no estás ni tan volta, en altres cosos, pero la sabia del teu aroma,
m’ha descobert de nou, cridades brisa estic a punt de plorar i ni el meu foc pot apagar
aquesta foguera que m’está consumint. Cridades brisa són les ganes que em va deixar ella al meu record, veig apareixer l’alba, i et veig ja sincera, com en el teu centre, cridades brisa, que sempre consegueix roçar amb calentura el cos, es les ganes de vorete el que quema a foc lent, cridades brisa, açí cridaven als mariners les dones desde l’espigó, no sufrisques més, pront, el teu cél tindrás…
Ens queda cerveza i moltes históries que contar. Quan un es jove les coses pasen molt depresa. Da gust quant tens la faena feta i pots disfrutar-lo, pero nosaltres dos ja ens dirigíem cap el hotel de Salazar. Ens había trucat minuts avanç i ens havía dit que havía format una altra festa, que anava a estar María i que ens estaven esperant. Nunca es sap amb aquestos tíos, igual ella no sap quals són les meues intencions, no es sol posar música i ja está.
- Roberto enchufa la radio, encés un petardo, ja estem arrivant.
- María no es una xica per a tu, es veritat, tens raó, está més preocupada de fer coses per a olvidarse de la seua antiga relació, que s’olvida de tú. Es sol una xica que s’ha ficat al teu camí “ara”.
- Fumar ja no em fa efecte, creec que no tinc res que fer “ara”, la música ja no em diu res, creec que ara estic més apegat a la vida.
- Ja, t’entenc.
- Creec que vaig a pegarme l’última a l’hotel i ja está, res de res em retire, no vull la vida aquesta, ( Eric s’encés un cigarret), deteste la devoció que el teniu a aquestos tíos, pero jo no aguante més, aquesta tía está tornanme boig. Ella no se si sap que jo la vull ja per a fer una vida en comú amb ella i ella no es dona compte, no s’entera.
- Tranquil Eric, tal volta vas demasiat rápid.
- Se le el digué molt vegades, estem asoles, tu i jo, quan hem tingut el moment, pero es que ni un sipleix beso, ni eso, ni un sols gest d’afecte… miento,… una vegada, se’s va posar amb mí carinyosa quasi tonta per donarli celos a un amic seu, a un ninyato,… el que te que soportar un home fent el seu paper,… i ara pon “One of a kind” ( Placebo ) i deixem que la música ens embriague d’amor del bó.
Erotisme ens espera ara al hotel, perque quan un home vol estar amb una dona, ningú el sap, sols sap les rayes que es capaç de ficarse per tal de parlar d’ella, un cuento per tal de oblidarse dels anys viscuts, els millors anys, com comença ú a donarse compte de les petites coses que pasen al nostre entorne, els petits paseigs per el bosque o per la platja.
Tot el que portem de salud en eixos moments que ens fa tanta falta després en altres moments som com a personatges afortunats per el haber, permanegut tot el temps desperts, surant al ventre, plata dantzant i ventre estanc, per la plata del riu s’endureix el pezó del “Cabezo lucero”, que en la seua cima, se’l ensenya al cél. El viatje pretenía resoldre una quesitó, que era la seguent: Eric o Roberto, podríen tindre algo amb María?
Ja es sap que Eric no vól tindre res a vore amb ella pero Roberto, ay! Roberto, qué oculta la lluna baix la carrotza, són sols records de Roberto, que també compta en aquesta humilde história, ella perd el control, a saber ella el que fa! Aixó voldríen saber ellos, pero no, encara em queda vida i racos aón vender mi ferida, qué faríen aquets tres personatges sense la seua música cadascú, qué em condueix fins ella? Qué isc de mí tan lent? “blanc esperma resballant per l’espina dorsal”, tot está isquent a la perfección, i el desfile, quan va salir ella, algo en el seu geste em va dir, pero jo crec que ella també deu estar al marge, per lo menys, de la meua banda, per part del seu pare ama la banda, l’arrós a banda i la banda dreta, es la nova música que vull escoltar des d’açí, i les faltes les tirém també nosaltres quan hi ha partit, i els fills de penalt també nosaltres que som jovens i tenim el fam de fer una levantá com vosaltres en el lloc i en el moment oportú,
Les caderes orientades a la meca, i embestida tras embestida aplega el orgasmo, quan la verga i el conyo es veuen les cares en aquesta escalada mortal, la falda era una ensenya anunciática dels terratremols del teu amor i dels teus amics que no els puc soportar lo tontos que són, viven en un món creat d’un poble de fantasía que es manté amb la boca tancada, i si tan sols elles llegaren a adivinarlo, adivinaríen tan sols un ulls i no seríen d’un exdrogadicte, que així era, poses d’aquesta nit, que així era, buscant que dirte, trobant una estrela, i així pensament a pensament ja arribavent al nostre destí…
( Eric y Roberto arriven a l’hotel aón hi ha una mitja casa de putes en marxa. Busquen al senyor Salazar per a dirli el de l’entrega de l’arma al senyor Tono, pero per el corredor es troben a María, que els fa senyals i els diu que pasen a la habitació principal)
Focs fatuos de entre el seu pas, el termostato dels vents, perfumaría de fum i de vida, she, els meus pulmons, amb aquest agobi,… ¿açí? …sí, açí, anem a vore si el fiquem ja en vereda, es presuposa, i si es poguera sentir el amor i sobrepasar les distáncies. Si vols que et diga una cosa, sempre vaig puesto de confianza secreta…
Que no ens fique lo del mate la teua teta. Ni al sentir ta teta com a meta. Voldrá entendre la media o she o la estrela quí media en la era, quanta, quanta, urgencia, la esta
i págines i págines d’un diari arraigue, d’un arriesgat cruel guió allargaet, allergic, arcaic, no pasaríem sense “els romans”. Volía eixir: allargué fins un infinito, que sempre solía pasar, les distáncies, los salvoconductos, “les empanadilles”, les cels, els gatos de els cels, els medios, els davanters, el que podría llegar a aguantar i el que ja se que embriaga i el que embriaga més…
Ú dels dos s’ha quedat parat i actúa com si algú l’estiguera guardant les esquenes, pero va caminant, ja arriva…
Está actuant amb molta discrecció, es un assumpte molt delicat. Salazar que avançe per un corredor oscuro i ple d’oscuritat… Ara golpea a la porta amb força. Aquesta es obri i desapareix la idea de Salazar. Ja está dins. – os ha vist algú entrar? S’escolta una música
de fons en la habitació. – No ningú. – Ja debeis saure, per experiencia, que el meu treball es te que mantindre baix el més profund secret. – Ja veig que conegueu a la meua filla. – Sí, ja fa temps, peró no veiem “alfalfa”. – No crec que faça falta, ens llevem molt bé,… pasar, pasar!... estic açí dins
Dins del corazón d’una inmensa flor, dins d’un corazón arrullat sempre a la mar, dins d’una veu que em parla, dins, sempre cap en d’avant…
Es pot vore ara un semblant molt desaprobable al fons de l’habitació. El seu home de gran media. De complexió fort, porta el cap rapat i un pendent al nas i altre de mayor tamany en la orella, crec que está borratxo, porta una botella de wisky en la má. – Açí et deixe la fotografía, tu ja saps el que tens que fer. El tipo es hispano, posiblement es troba escondit en les afores d’Alacant. – Açí tens el anticipe, quan faça el meu treball, espere ferlo prompte, et daré el rest, “els dinés”, pots parlar. Puja al cotxe rápidament i es va, mentres, dins, han quedat ellos.
Colocat o drogat que em cojan, un sols moviment meu es més que el antxo mar escondéix, diguem, diguem la historia d’un món amb fred e infeliç i tú, tú, contam contes erótics per a distraure’m. Cóntam la história dels olors, i dels sabors, de les paelles al bosc, del misteri extranger, de “la cosa nostra”, estic morintme de pena i tu no vens a voreme, tu saps el que es el sentir d’una vida que es buida constantment. Ell fa la cançó perfecta al seu rostre, mentres disfruta en la festa, em tingut que sofrir molt per a estar aón estem. La nostra generació, desapareguda, ha tingut que padeixer al perder tota la seua identitat, també la sexual, clar. Recorde quan et subía a la mesa…Somníe en els abrigues i en els amics del tree. Els dos amics “rockers” permaneguen en el hall de l’hotel tras haver eixit de l’habitació principal, ha sigut un moment, flash, com irreal, posa als dos personatges en la festa i a vore el que fan… - Tío no tenía ni idea que María era filla de Salazar… - Jo tampoc… Recorde sols aquestes paraules d’ aquesta conversació, després jo em vaig despedir de Roberto i em vaig anar de l’hotel, em vaig anar cap a Londres…
Escena 1
Cuadern de viatje. No puc parlarte d’eixe (este) tema… va, además es puposa que el que ha quedat aisllat, perdut, o siga el que ha perdut ha sigut jo, sin embargo, tú estaves acostumada a ser la niña que ja no eres, sense presentir, la teua llum… ¿qué llum?...
…La llum, molt bé repetim… toma 2, ¡ acció!...
Tot el que pasaba per la meua cabeça anava ocurrint, no eren somnis, sols pensaments, pero estos s’entrelaçaven formán una espiral que s’ha aglutinava en mi deixant sols records sexuals…
La seua llum, qué? ja el recorde… recorde… sols recorde… …Érems mólt jovens, nosaltres dos, en aquell mes de Marzo… a mí per lo menys, em frustrava molt la idea,
De no poder, de no tindre per a fer algo, be, algo, rápidament, despai, amb tu…
Sense tu… diguem, que isca bé, i el únic que ens suposà, aquella primavera que ja llegava, foren les opinions inconcluents de la gent i de tu familia. Que ja aplegava bé,… creec que vam ser demasiat jovens… i no em vaig llegar a donar del tot compte…
Sols era jo i no comprenía que ese fora un bon moment, moment que sempre quedará grabat, en la meua retina i en la meua memoria just a temps. Ara crec en tot el que ens ocorría aquells díes… creec que jo no podía ser per a tu, tu no podíes ser per a mí, y el temps, intempestuós, posá tot al seu lloc, i algo pasá…
Entre tu i jo, que pasé temps amb ella, i ningú mes n’hi havía al meu lloc. ( 15-12-04)
Ara ja la començe a entendre, solament fuimos uns adolescents, consentits, actius, a vegades no em veía bé i em venía a baix amb sols pensar, que luego creí que no iva a poder salir mai de eixe mon, més desconegut per tots, i algo pasá entre tú i jo…
Qué es el que fá als demés tirar cap en davant, estava en plena oscuretat, i jo no volía que algú diguera fí, es termina. En algú moment es posa algú en el instant i a l’hora justa, sent nosaltres, els verdaders protagonistes. Si no creus en els senyals, ja va sent hora de que el creuas, Erica era la pista, com vull a eixa tía, i seguéix sent el tipo que fou avanç, em tiraría a una tía sense duptarlo, pero jo ame la belleça, ame la hilaritat cotidiana, AME EL ROCÍO DE LA MANYANA, i eche de menys, el caminar pel carrers i la gent que em reconeix d’ón jo soc, no puc agriarles més que el poder contarlis algo, algú día. Donarme un bany o una paja per el día es tant gratificant quan uno es troba asoles, com portar espueles en la tarde notxe, i el que hi ha baix de tu falda es meu, qualsevol podría ser ben mirat, “en frío a flor de labio”, “ara que el barco s’undisc i sols tú podéix salvarme”, fa temps que pense com actuar amb ella i astó m’está atormentant, im deía ella no es tuya, pot fernos molt de danyo. Pero, tanquíl, ella ja no
importa, en unes casos es cridará María, en altres Gretel, en altres Erica, i axí fins asentarme definitivament, i jo en la calada vertical. Sube el nivell, golpea el mar, quien fará el ambient d’aigua i sal, et perd el sol entre la bruma, teu el calor del adeu, en veu de brisa i vendaval, amb imaginació i no sofrir com sempre. Enmaranyat entre balcons i senos, encontre un mur inerte per el qual naufragar, on es puga ficar un paper que diga hui hi ha concert d’un grup txulo, de veritat. Es el meu deure i la meua obligació seguir amb l’erótic per el moment. Estic borratxo a aquestes hores, algú llegig amb lletra petita
estás bó. Alguna vegada el volgueren dir: t’avandones t’alejes. En un un mon que hi havíen creat ells, que et creava sols, que et creía sols, quan les paraules no serveixen per a res i les intencions sols son idees, en la festa sols tindre ulls per a tu, digan el que digan, estaves tan guapa, no vull dir que fumamant un no era, per que em vaig posar nerviós, i no eren les dos encara, tan sols posarme amb ú, i després de tot isca la perfecció, el vall de l’azoteia, el record del treball, ell cubata o la cerbeza, aón on estigueu, sols un beso i sols uno, del deliri de la belleça, les xiques tan boniques i jo tan agresiu, no hi ha dret, Carmen tan petita, i els cubatas tan lents, tan sols es el que hi ha en mi memoria, i els petes que es terminen, sense alcohol ja, tan sols pedir treball, per ella o per mi, d’una vegada ja, la coca- cola que es termina, a l’espera d’algú moviment estaría, d’alguna xica enamorat, i els porros que ara em fume, tal volta per olvidar, el por d’anit, si es pot denominar por, pero som primos i qué será de nosaltres, a vegades no recononotcient-nos, de vegades, en altres rostres, de vegades, tot del tiró, dient no, com Macarena, de tant guapa, dient –nos a tots que la lluita va per a llarg, amb o sense amics, la cosa va per aire per terra els polvos, que el donava a tú avanç, el hambre del teu fill, se juga el pelleig sols, com sols estic jo, no puc escriure així, (amb aquesta excitació).
Aconsegueix pensar, pensar para estar ja, sols pensava que no iva a poder eixir com tú, de eixe aborrit barrio del port, i ese algo em va conseguir deprimir, de tal manera, em vaig tindre que alejar, no fou res, estava acostumat i el vaig conseguir superar, pero els cosins, i els cosins al menys, també el poguem veurer, …més tard vaig comprendre que en eixe altre camí hacia la fama, s’ocultava també, eixe altre, oscur món, tan desconegut
Quasi per tots, i vosté?..., també olió algo en el perfum alguna vegada?...
I veste, i es va…
Recorde tot anar bé en qualsevol moment, per entonces, pero tras aquestos tres anys, que s’han convertit, aquesta vegada, sense voler, en altre món en espera, i en tot este temps no podía eixir d’allí. La casa era molt gran per a satisfaer les necesitats de nosaltres.
Estava en les afores de la ciutat i la claretat de sol i de monte en la inmensitat, a lo lluny, amb pins carrascos, ens donava una tranquilitat total, cerca d’ella, a del campo. Nomb tal: …
… Per qué entonces, peró tras aquestos anys de penes i de dolors, també de trionfs, no aconseguía ara disfrutar de tot un poc més i no conseguía sacar, tot el partid a esta nova
oportunetat?
Escena 2. Escuela dels sentits (cinc anys després)
Delangel.com, de el arbre, de la nit més aterciopelada, d’un cél quasi estrellat( la societat de clases i la história de merda, de presiós a depresió, em vaig veure mal reflexat en el cristal) de aquell escaparate. En la nostra relació, consentida per l’audiéncia, no donábam cabuda, ni ella ni jo, no donábam ningú dels dos res a entender i no intentamos, desde el principi, donar peu a ninguna confusió i no es pot malinterpretar, una vegada pasen els anys i creec de donám muestres i opinions diverses
Independientment, l’ú i l’altre… érem molt jóvens, sols dos adolescents, enamorats i padecíem i palpitávem al mirar y al vorenos els dos, d’amor mirábais i jo vais fer que tú, intentava que no se me notara, perque ja estávem caminant per la pasarella, teníem els dos el alma en vil dels nervis. Ara ja l’empiece a entendre, érem sols uns adolescents i ens hi havíen atrevit. Escola de vanitat.
Era tan sols un adolescent, un conegut, ú mes, i en el temps en el que peleé molt, em vaig enfrentar, també amb els meus pares, tot el que somiava, el que veia, el que en el carrer em pasava, tot, era el que apréciame sentirnos després, díes en que lo que somníem que imaginávem, mai pensem que un bon día luego, es podría llegar a cumplir…
Escena 3. Cap a París
(Records al tren)
En eixe temps, en el que algunes suspendí, me’n vaig aletjar i encara avui seguisc amb esa incomprensible manera de viure i eixa actitud que tomava d’unes anys fins ara ficándome ja quasi en pelees… encara avui, segueisc aletjat, per moments sent una inmensa quietud, perdut entre el silenci i el record castrati, en la vanitat dels sentits en colors i olors que ens transporten a un espaci frangélic en un record hierbátic,
en un estat mágic com recordand de lluny els bons anys que pasá…
I encara avui seguisc ficcionat amb aquesta incomprensible actitud de moda al aconseguir astó, que he tomat, al decidir vindre sols amb ma mare a aquesta casa, aletjat del estrellato, a una població major, podré demá quizás aconseguir alcançar la cifra adecuada a la actuació que en la festa amenitzava, la carta i encara fora dels exámens i els sonits, extranyament tornar amb lésperanza que et dona el havórete vist bé i aixó, que tot el que te importa va genial, a pesar de les noticies del mestre no deixava de sorprenderme, hi havía arrivat. (nou destí: París)
Maig de 2009 Guardamar
Passatger
Passatger sóc de la nave del somni
viatje per terra, mar i aire
prendrem el foc
valor i cordura no ens falte
alliberem l’amor
i s’obrire el cor.
Latido som d’infinitesimal descendencia
I arrivem protegits per totes les estreles.
Arrivem de cap aquesta nit tota la tripulació
que loquitos de amor venim trobant alguna cançò.
Repletes de histories quedaren
les mil i una nits
no tenen noms els olors
i si els tingueren serien de flors.
Latido som de infiniteimal descendencia
del primitiu crid a la nostra era
Sol em va donar vista
Lluna em revolcà en l’arena.
Se es descifrà
un mon sanser de caricies i bellesa
que no alcançà jo a miralo
ni a descobrir un olor de més remota selva.
Ahir el meu amic
Plantà semilles
Plantà veritats
per entonar fort les nostres cançons
per a que es dançe per tots els llocs.
Cresca la planta
la vida i tot el nostre amor
que disputes i pelees no volem
que el nostre destí siga el de les flors.
Passatgers som de la vida d’ ensomni
a babor i a estribor divisen el nostre mon
divisem racisme, violencia, indiferencies
en el somni de mon que ens queda
que descansen ilusiones
que descansen amores.
No hay comentarios:
Publicar un comentario